diumenge, 6 de juny de 2010

Vicent Usó, 4 de juny de 2010

PARLAMENT EN L'HOMENATGE DE L'AELC A JOAN PLA

Pensava començar el meu parlament cenyint-me a les regles bàsiques del protocol i, per tant, saludant abans de res, sense oblidar-me'n cap i per ordre jeràrquic, la consellera de Cultura, la presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la directora general del Llibre, l’alcalde de Castelló, la ciutat que ens acull, l’alcalde de Borriana, la ciutat on viu Joan Pla, i la regidora de Cultura del seu poble, però veig que no han pogut venir (1). I m’estranya, què voleu que us diga, perquè avui retem homenatge a un dels escriptors valencians de trajectòria més notable. I encara més: no un d'aquests obscurs escriptors marginals que només agraden quatre esnobs, sinó ben al contrari, un dels autors d'èxit més reconegut. I ja se sap que en els països civilitzats la literatura, o si més no aquella que més excel·leix, és considerada com una part primordial del patrimoni cultural dels pobles. I, per tant, els seus protagonistes més notables solen rebre, en ocasions com aquesta, les atencions dels representants escollits pel poble. I, a través seu, dels ciutadans. Comprendreu, doncs, la meua estranyesa. En fi, ells sabran.
Amics, doncs, i amigues. Em permetreu que comence el meu parlament agraint a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana la decisió de premiar Joan Pla.
L’acord, vull dir d'entrada, m’alegra especialment des del punt de vista personal perquè m’uneix a Joan una amistat i una complicitat de temps, una relació –la nostra- que ha adquirit fa poc una dimensió, diguem-ne, familiar, a partir de dos personatges que ens han conferit –coses que passen- la condició de consogres literaris. En el bon sentit de la paraula.
En primer lloc voldria ressaltar, en la trajectòria de Joan Pla, una qüestió que no em sembla menor. Desconec en quin moment va decidir dedicar-se a la literatura ni per què va optar per escriure en la seua llengua materna, en lloc de cedir a altres temptacions. I això que acabe de dir, i que resultaria simplement absurd si parlàrem d’un altra llengua i d’un altre país, és, encara, al País Valencià, una decisió política. Ho és avui i ho era, supose que més encara, quan Joan Pla va començar a escriure les primeres ratlles amb vocació literària. La gent de la meua edat, si vam optar pel català com a llengua literària, va ser, en part, perquè hi havia uns autors que, en moments en què no se sabia quina drecera prendrien les coses, van optar per una llengua la tradició literària de la qual havia estat estroncada per la dictadura. Uns autors que es van haver d’inventar un llenguatge literari contemporani que fóra útil per comunicar-se amb els lectors del segle XX, perquè no hi havia referents pròxims que serviren de base. Uns autors que es van haver d'endinsar en una boira espessa sense saber què es trobarien a l'altre costat. Si hi havia altre costat. En aquest sentit, la gent que hem vingut després ens em trobat el camp llaurat i la terra estovada. I així és molt més senzill que fructifiquen les llavors que plantem.
Un segon mèrit que ningú li pot negar a Joan Pla és la seua capacitat de treball. Acreditada per vora 50 títols, segons la base de dades l‘ISBN. Potser alguns de vosaltres estareu pensant, i si no ho dieu és perquè sou massa educats per retraure-m’ho, si tan difícil em resultava contar-ne els volums i, en lloc de dir vora els 50, precisar una mica més. La culpa, si em permeteu, és de l’escassa fidelitat d’una base de dades, la de l’ISBN, que, quan tecleges Pla, Joan, et retorna obres del nostre homenatjat barrejades amb les de tots els Pla del món literari, inclosos, entre altres, Josep Pla i Ramon Pla i Arxé, i fins i tot un tal Onofre Martorell que, francament, no sé què hi té a vore. Siga com siga, tant se val. Mig centenar d’obres literàries, pam dalt pam baix, no s’escriue’n d'avui per a demà ni de qualsevol manera. Calen moltes hores i molt de treball, molta estima per l’ofici d’escriure i molta convicció.
Bàsicament, l’obra de Joan Pla s’ha dirigit a un públic infantil o juvenil, per això vull també felicitar l'AELC. Perquè sovint tendim a considerar que aquesta és una branca menor de la literatura. D'ací que els suplements literaris a penes li dediquen espai (si no és en pomposos especials de cara a Nadal), els crítics no es molesten a considerar-la (si no és que escriuen per a revistes específiques) i els estudiosos (amb valuoses excepcions) la ignoren. El premi a Joan Pla, doncs, almenys per a mi, té un regust agradable de justa reivindicació que m'agradaria ressaltar.
Però encara diré més: he afirmat que Joan Pla s'ha dedicat bàsicament a escriure per a adolescents i xiquets i ací em permetreu que em lleve directament el barret, per no dir que manifeste públicament la meua enveja –segurament no massa sana, per què negar-ho- cap a Joan Pla. Abans d'explica-me, però, em permetreu un matís. Sovint s’etiqueta com un àmbit únic les literatures infantil i juvenil. I és evident que no tenen res a veure, que escriure per a xiquets o fer-ho per a adolescents requereix d'estratègies molt diferents. I que l'agrupació en un únic calaix, al meu parer, té a vore més amb la intenció de ressaltar que no són literatura per a adults (de primer ordre, doncs, segons certs canons) que no amb el rigor que caldria aplicar.
Siga com siga, adreçar-se, i ser capaç de seduir, uns xiquets que tot just estan començant a llegir i la preocupació preferent dels quals és riure el darrer acudit de Shin Xan o baixar-se l'últim joc dels Pokémon per a la Nintendo DS, per a mi té molt de mèrit. Té molt de mèrit perquè cal, a més de certes virtuts estrictament literàries, una capacitat de translació mental que, francament, li envege. Perquè no és gens fàcil, en puc donar fe, posar-se en la pell d'un lector incipient -de sis o set anys- i ser capaç de trobar un llenguatge comú, uns temes d'interés mutu, un to adequat per explicar les històries. I d'això en sap molt, Joan Pla.
Ara bé, si em resulta admirable la capacitat de Joan per a seduir els xiquets amb les seues històries, no dic ja adreçar-se, i aconseguir lligar a la cadira, a un grup de lectors completament descontrolats per l’eclosió hormonal, la descoberta del món (i, entre el món, del sexe, contrari o no) i els afanys per matar –ni que siga metafòricament- els pares. I no és broma. Segons les dades que em va facilitar el mateix autor –i per tant molt més precises que les de l’ISBN- un dels llibres més coneguts de Joan Pla –“Mor una vida, es trenca un amor”- havia depassat fa uns anys més de 100.000 exemplars venuts. Encara em mareja, la xifra. Potser una part d'ells eren adults, no ho negue. Però, siga com siga, això significa que, entre fotocòpies i préstecs, ves a saber si el volum d’hormones ambulants que s’ha emocionat amb les pàgines d’aquest llibre pioner no duplicarà, si més no, aquesta xifra. I això en català, poca broma. O siga que puc afirmar sense dubtes que Joan Pla és el gran escriptor de best-sellers valencià. I això, que potser seria un mèrit relatiu a països enormes com els Estats Units, és un valor de primer ordre en un mercat que, segons els economistes, simplement no existeix, com és el valencià. I no sols això: tot i estar escrita en 1981 (i la dada no l'he treta de l'ISBN sinó del Rincón del Vago, on la novel·la de Joan Pla té un èxit considerable). Tot i estar escrita en 1981, deia, l'altre dia em confessava un professor de Secundària que “Mor una vida, es trenca un amor” continua sent un valor segur. Que no falla mai, ni tan sols en aquells grups menys receptius. Després de 30 anys. O siga que, en bona lògica, potser haurem de començar a parlar de Joan Pla no sols com un gran escriptor capaç d'arribar a molts lectors, sinó també com un clàssic contemporani. No em negareu que no és per a sentir la pitjor de les enveges.
El cas és que, rosegat, precisament, per aquest sentiment malsà, fa uns anys, tot just quan servidor començava a escriure novel·les, vaig demanar-li, camuflada entre les preguntes d’una entrevista que li havia de fer per al diari, la fórmula de l’èxit. Jo pensava que es resistiria i optaria per fugir d'estudi. Però no. Joan Pla, sense manifestar cap alteració en la veu, com si em parlara de l'oratge o em resumira l'argument de la darrera pel·lícula que havia vist, va contestar-me que únicament calia fer tres coses. Preneu paper i bolígraf, si volen anotar-les: contar coses interessants, ben escrites i entenedores. Ja n'heu pres nota? Doncs ara us confessaré que, com els bons cuiners, em sembla que Joan Pla va deixar de dir-me l'ingredient principal de la recepta, perquè si no, no ho entenc. O simplement hi ha coses que són bones de dir, però difícils, molt difícils de dur a terme. I ací hi ha precisament el mèrit. En tot cas, companys, proveu d'intentar-ho i ja em tornareu resposta. Bé, i potser un tant per cent.
En aquesta entrevista que cite, Joan Pla es queixava de les poques traduccions que ha tingut. I és cert que estranya que un autor del seu èxit no haja tingut més projecció a fora. Són els peatges que cal pagar per pertànyer a una literatura econòmicament poc potent i per viure en la perifèria de la perifèria de la perifèria. Si ho esmente, però, és perquè m'agradaria aprofitar l'avinentesa per demanar un esforç a qui corresponga: a les editorials que l'han publicat o si cal a les institucions. Un esforç que repare aquesta injustícia i, de retruc, reivindique la literatura -la bona literatura- que es fa al nostre país. Al capdavall, es tracta de traduir a algú que té en poder seu la fórmula de l'èxit i que està demostrat que l'ha sabuda aplicar, així que no veig on hi ha el risc.
I ara que esmente les institucions, em ve al cap que, a l'inici d'aquest parlament, he fet broma al respecte de l’absència de certs representants institucionals en aquesta sala. En un acte d’homenatge on, en qualsevol país d’usos democràtics mínimament homologables, aquesta presència seria innegociable. No és el moment d’estendre’ns sobre les raons d’aquesta anomalia que, això sí, no ens hem de cansar de denunciar. Però sí que cal ressaltar la importància que té el fet que, a través de l'AELC, els escriptors valencians, ni que siga com a metàfora de la societat civil, hagen fet seu el paper que haurien de fer i no fan les institucions. La importància que té que l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana faça possible avui el reconeixement i l’agraïment de la societat valenciana cap a un dels seus artistes més destacats. I, per extensió, cap a la gent que, com Joan Pla, ha treballat amb capacitat, rigor i constància pel patrimoni cultural del nostre poble. Per la literatura i pel foment de la lectura en una terra on els índexs no són precisament per tirar traca. No sé quants lectors hauran fet les obres de Joan Pla. I ara no em referisc a quants lectors han tingut les seues obres, sinó a quanta gent hauran convençut les seues novel·les que la lectura és un plaer incomparable. Quantes novel·les seues hauran sigut una porta oberta a altres lectures d'altres autors. Ni que fóra per això, per aquesta tasca de foment de la lectura, Joan Pla ja es mereixeria el reconeixement de les institucions del seu país. No el té i possiblement no el tindrà mai perquè aquest, ja ho sabem, és un país que no vol ser un país, un país perplex i ingrat. Però també un país amb una societat civil agraïda i generosa, que sap alimentar les fogueres que altres s'entesten a apagar.
M'he posat reivindicatiu per dues raons. Per justícia, en primer lloc, com he intentat argumentar. I per coherència amb Joan Pla, en segon terme. Perquè ell no ha perdut mai l'ocasió de fer sentir la seua veu per denunciar la injustícia, per reivindicar allò que en altres indrets és una evidència i ací cal explicar una i altra vegada, per prendre partit, quan calia. Perquè, més enllà de l'escriptor (i si és que es pot dissociar), també admire el ciutadà Joan Pla compromés amb el seu temps, la seua cultura i el seu país. Un compromís fet de treball, ja ho hem vist, però també de paraula quan ha calgut alçar la veu. Un compromís, també, que ha sabut dur als textos que ha escrit, sobretot en els darrers anys. Efectivament, Joan Pla no ha perdut ocasió d'abordar en les seues novel·les més recents les qüestions més actuals i més decisives. De plantejar els llibres, no sols des del punt de vista literari, que també, sinó com a ferramenta indispensable de reflexió. La clonació i els dilemes morals que planteja, el recurs a l'alcohol com a porta de fugida de la realitat, l'horror de certes ideologies excloents, la compatibilitat entre tecnologia i humanitat, són alguns dels temes que proposa en obres més o menys recents.
No voldria estendre'm més, tot i que podríem seguir molta estona. Així que acabe. Joan, amic meu, benvolgut consogre literari, mestre estimat: enhorabona i moltes gràcies pel treball, la constància i l'exemple. Amb un matís, però, que les coses no són mai del tot blanques o del tot negres, tu ja ho saps. Els elogis d'avui, per bé que merescuts, no tolerarem que els entengues com una ratificació que ja has fet tota la feina que havies de fer. Ni de bon tros. Ben al contrari, volen ser un estímul per a què abordes encara amb més ganes les pròximes cinquanta novel·les, pam dalt pam baix, que segur que tens al cap. A punt per escriure.

Moltes gràcies.

(1) Aclaració: La regidora d'Artana i l'alcalde van acceptar de venir immediatament i entusiastament. L'alcalde, a última hora, per raons familiars, no va poder assistir. Però l'ajuntament d'Artana té previst fer un homenatge durant la setmana cultural a l'autor.
La regidora Mª José Safont va dur al plenari de l'Ajuntament de Borriana la notícia de l'homenatge. Van acordar enviar-li una carta de felicitació.

Torna al BLOC.

Cap comentari:

Publica un comentari